La comunicació que ens incomunica

el

“Un sistema verdaderamente alienante no adoptaría jamás una apariencia obvia, como la de un puñado de diputados, banqueros y concejales de urbanismo corruptos, sino una mucho más sutil y taimada. Una que sea aceptada y defendida bovinamente, cuando no con entusiasmo, por una amplia mayoría de sus siervos.”

La manera que tenim de relacionar-nos les persones està canviant i ja fa bastant temps que li estic donant voltes, però una sèrie de situacions que he viscut últimament – principalment viure lluny – han fet que no em pugui resistir d’escriure sobre això. Fets com la distància –física o emocional – i la manera d’evitar-la, és a dir, convertir-la en proximitat, han esdevingut un fenomen que contínuament modula les nostres relacions. Per a ser més clar, em refereixo a com han influït les xarxes socials en les relacions personals.

Un número elevat de les persones que esteu llegint això probablement posseïu alguna d’aquestes eines – sigui Facebook, Twitter o WhatsApp –, i per tant, el que pugui escriure a continuació no deixa de ser algo conegut per tothom en la intimitat. Simplement crec que és important fer una passa endavant i convertir-ho en un debat públic.

El que fa uns anys va aparèixer com un instrument que servia per a compartir les nostres vides, per a compartir situacions i sensacions immediates, ha anat evolucionant en una addició invisible. No crec que estigui descobrint cap misteri, només cal que l’endemà a llegir aquest text compteu el número de vegades que mireu el mòbil, probablement ús assustareu. O que analitzeu la sensació d’impotència i nuesa que sentiu quan un dia us deixeu el mòbil a casa. Els més joves ho entendran millor, ja que hem estat socialitzats amb aquesta dependència. Qualsevol persona d’una generació anterior a la meva pot recordar quan no existien els mòbils, i probablement s’adonarà de com s’han modificat les relacions amb les persones que l’envolten. Realment és necessari estar 24 hores interconnectat? És necessari explicar o saber el que fem o pensem a les nostres amistats o ni això – em refereixo als que es denomina amics a Facebook –? És necessari fer de la nostra vida un aparador? Necessitem l’acceptació dels demés per sentir-nos bé? Aquí una posició amb ànsies de debat.

Jo també he utilitzat les xarxes socials, en el meu cas Facebook, i recordo diferents sensacions que em generava. Per una part sentia l’impuls de mirar-lo contínuament, com si m’estès perdent algun fet important. També tenia de necessitat de publicar coses, que a mi em semblessin interessants, però sempre que aquestes també fossin interessants per als altres. I finalment, sempre procurava compartir les fotos que a mi em semblaven guais, o que sabia que semblarien guais. Tot amb la intenció de tenir el màxim número de “M’agrada” superior, ja que en aquesta fantasia qui té més “M’agrada” té més acceptació social, és més popular i la popularitat en aquest món cotitza a l’alça. Honestament, quan em va sentir bé amb mi mateix vaig decidir desertar d’aquí.

L’obsessió per agradar als altres és un verí que tenim inoculat fins als fons de les entranyes. Estem atrapats en una competició per a veure qui és capaç de tenir la millor aparença – la que causi més acceptació social, és a dir, èxit – i un dia estem a dalt, som populars, però al següent podem estar enterrats en vida. La felicitat – i parlo personalment – que dóna renunciar a tot això i començar a acceptar-te per com ets no és comparable a la fugacitat d’agradar als altres.

D’acord amb això, crec que és important ficar l’exemple d’Essena O’Neill – una model

australiana de 18 anys – que tenia uns 700.000 seguidors a Twitter. Fins i tot cobrava més de 1.000 € per penjar imatges, però finalment un dia va renunciar a seguir amb algo que considerava que no era real. Argumentava que estava cansada de passar-se els dies fent-se fotos per aconseguir la foto perfecta, per poder-la publicar i així aconseguir més “M’agrada” i seguidors, i així poder sentir-se bé. És revelador veure com les persones inclús amb més prestigi, quan es sinceren, renuncien al món d’aparentar algo que no ets.

Hem d’acabar amb la competició de veure qui és el menys mediocre, ja que així l’únic que aconseguim és buidar-nos, allunyar-nos de nosaltres mateixos. La nostra personalitat ja no és el reflex del nostre interior sinó el conjunt d’opinions de les altres persones. Som el que som segons el que pensen les persones del nostre voltant. Vam començar a deixar d’expressar el que sentim per por, i ara probablement ja no sabem que és sentir. Ja mai estem molt contents o molt tristos, solament estem mitjanament satisfets en les mercaderies que consumin, siguin relacions, objectes o vacances.

El propi contacte permanent, és alhora causant d’aquest buit interior. El desert emocional. Grups, missatges, converses, comentaris, tot amb la intenció d’explicar el que està passant, però quan el que està passant és el no-res la comunicació fa la funció oposada, t’allunya, t’incomunica. Es converteix en algo totalment superflu, algo que serveix per a mostrar un desinterès superficial que ha perdut tota profunditat i que només serveix per a mantenir vincles quotidians inexistents. Algo que tots coneixem però que ningú vol reconèixer. La forma existeix però ha desaparegut el contingut. Ara només queda la carcassa, és imprescindible omplir-la de contingut per poder comunicar el que sentim, en aquell moment potser ens adonarem que existim. D’aquesta manera veurem que la importància de les relacions es mesura per la intensitat i la profunditat, no per la quotidianitat i la durada.

La premissa és clara, hem de renunciar a ser algú important en aquest sistema per poder ser algú important en la nostra vida. Quan t’alliberes de la pressió social, és quan pots començar a entendre on estan les teues debilitats, les misèries personals, quan pots començar a treballar-les i saber on estàs. Autocrítica com a medicament, fugir del “És que hi ha molta gent que…” tirant pilotes fora quan es parla d’això, nosaltres som aquesta gent alienada. A partir d’aquí, l’increment de potència que experimentes és constant, les possibilitats que apareixen no tenen límits.

En aquest desert no pot créixer res, per molts oasis que apareguin com a miratges. La solució està fora, és a dir, dins de nosaltres. Es construeix a partir de moments, instants, que tots recordem com a molt intensos, molt sincers. Existeix una proximitat que ens allunya, necessitem construir una distància que ens apropi. Hem de vincular-nos a unes relacions i a un territori, construir pols de resistència fora de la lògica mercantil. Començar la secessió, desertar massivament. Sentir que cuidem a les persones del nostre voltant i que ens cuiden a nosaltres, dedicar-nos temps. Allà on hi ha vida, el capitalisme es debilita.

Moltes estem buscant una ruptura, una secessió entre les nostres relacions i el sistema que ens anul·la, la qüestió és complicada, veure les escletxes és difícil, però la profunditat és oceànica. Estarem allí on hi hagi alegria i tristesa, sinceritat i intensitat, on la vida estigui plena de vida.

Buscar les veritats, que són reals perquè existeixen. Això només és una enunciació, acabem de començar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s