Recuperem la història

el

L’economia, aquella ciència que en el passat estava subjugada a la política, i es decidia en funció de la ideologia, s’ha independitzat. S’ha tornat algo tan difícil i asèptic que fa que per a tota la gent corrent sigui impossible d’entendre. Ha passat de ciència a màgia negra, perquè tot el que no som capaços d’entendre no podem jutjar-ho i per tant, els que ostenten el poder poden gestionar-ho com vulguin, sense oposició. Per aquest motiu, parlem de coses que sóc capaç d’entendre i explicar, coses quotidianes, com la preocupació que tenim la majoria de persones per arribar a final de mes, i el que suposen les injustícies relatives al nostre treball. Però anem a l’origen etimològic de la paraula treball i a la història, a veure si això ens ajuda a resistir-lo una mica millor.

La paraula treball ve del llatí tripalium, que significava literalment “tres pals” i era l’instrument que s’utilitzava per torturar els esclaus a l’antiga Roma – quanta ironia conté la relació entre l’origen del terme i el significat actual –. Però anem per parts, el treball ha evolucionat molt des del seu origen. En l’antiguitat era algo reservat als esclaus, que eren propietat dels seus amos i aquests els podien vendre com a objectes, amb l’arribada del feudalisme apareixen els serfs, que es diferenciaven dels esclaus perquè no es podien vendre separats de la terra que treballaven i teòricament eren “homes lliures”. Finalment, el treball tal com l’entenem actualment es popularitza al segle XIX, quan apareixen les primeres fàbriques i el treball assalariat es converteix en un dels conflictes històrics dels treballadors i treballadores europees, en la seva lluita per la subsistència contra el naixent capitalisme.

A partir d’aquell moment el conflicte ha estat continu i els exemples de dignitat de totes les persones que han lluitat per una vida millor son interminables, però crec que és important remarcar-ne dos que poden aportar llum a la foscor que actualment ens immobilitza.

Aquesta història comença fa casi 100 anys, el febrer de 1919 a Barcelona, amb l’acomiadament de 8 treballadors de Barcelona Traction Light and Power, coneguda com “La Canadenca”, pel fet de muntar un sindicat i reivindicar una millora de les condicions laborals. Aquest fet va desembocar en una sèrie de conflictes i vagues que van deixar Barcelona a les fosques – “La Canadenca” era el que actualment coneixem per ENDESA – i va suposar un pols entre treballadors i empresaris. Resolent-se en favor dels treballadors després de 44 dies de vaga i aconseguint una gran victòria: La readmissió dels treballadors acomiadats, l’augment del seu salari i la jornada de 8 hores per a tots els treballadors de l’estat. És evident que van córrer riscos, però la seva unitat i cooperació ens va regalar una victòria per a la història.

No cal anar a la capital per veure actes d’una immensa determinació i compromís, ho podem veure aquí mateix, al nostre poble, al Pinell. Com explica molt bé l’Antònia Serres al seu llibre Desfeta i recuperació. Guerra i postguerra al Pinell de Brai. A l’any 1917 es crea la Sociedad de Obreros, Agricultores y Socorros Mútuos Victoria amb la finalitat de millorar les condicions morals i materials des associats[1]. Aquesta organització als seus estatuts demanava rebaixar les hores de treball, posant com a màxim 10h, unificar i augmentar els salaris i protegir als associats perquè no poguessin ser maltractats pels seus amos o encarregats. [2]

En aquesta associació es practicava el suport mutu en accions admirables, com per exemple quan un soci estava més d’un mes malalt, els seus companys li havien de llaurar la terra. Aquesta cooperació seria el germen del Sindicat de Treballadors d’Oficis Varis del Pinell de Brai, que va arribar a aglutinar a 400 pinellans.

Molts de vosaltres us preguntareu perquè us estic parlant de l’Antiga Roma, l’Europa del segle XIX, Barcelona i el Pinell. Jo hem vull remetre a la màxima que no es pot fer un anàlisi polític sense fer un anàlisi històric, i que per tant hem d’entendre el que va passar per entendre i canviar el que està passant.

La majoria de persones, entre les quals amb orgull m’incloc, tenim problemes econòmics i sovint ho associem a aspectes que no depenen de nosaltres i que com a conseqüència no hi podem incidir. És una merda que el nostre sou, entre altres coses, depengui de l’estabilitat de l’estat, que depèn de la prima de risc, que depèn del preu del petroli, que depèn de la inestabilitat a Orient Mitjà, que depèn dels interessos dels EE.UU, i així un llarg etc. Si tot el que he escrit abans serveix per a alguna cosa és per a veure que els rics poden competir, però que els treballadors, els que l’únic que tenim per a subsistir són les nostres mans i la nostra intel·ligència, tenim la necessitat de cooperar.

Són moments complicats, els joves volem treballar i no podem, els adults no arriben a final de mes, la gent gran vol jubilar-se i ha de treballar fins als 67 anys. Des de la meua curta experiència en el camp laboral el que puc dir és que un sol davant de les injustícies no pot fer res, però que quan anem tots junts la situació s’inverteix. Els treballadors del Pinell de fa un segle ho tenien molt clar, i es van organitzar per cooperar i ajudar-se, formant associacions i sindicats. És el moment de recuperar la història.

Actualment, la situació és difícil, però aquesta no es resoldrà si mirem cap a una altra banda quan acomiaden a un company, ja que al dia següent podem ser nosaltres. La situació és indigna, ens obliguen a fer hores extra que sabem que no cobrarem, ens rebaixen el salari, ens menyspreen i ens insulten, ens coaccionen i ens fan xantatge, però no som objectes, som persones. Ens obliguen a creure que vivim per a treballar, quan en realitat ens hem de convèncer que treballem per a viure.

Necessitem treure tot el que tenim a dins, la nostra potència, construir una força revolucionària, que ho és, com diuen uns companys francesos, perquè és sensible. Sensible al que passa al nostre voltant, als acomiadaments, a les injustícies, a les derrotes però també a les victòries. Que fa que quan ens mirem als ulls ens adonem que formem part d’un col·lectiu, que quan es constitueixi serà imparable. Una cosa que està per damunt de sigles i partits, que s’està gestant dia a dia, en les nostres vides quotidianes, en els nostres actes, en la nostra estratègia, voluntat i determinació.

Als que resisteixen dia a dia, i als que resistiran, als que lluiten, als que cooperen i als que s’ajuden en los pitjors moments. Pels que es desperten tots els matins a punt de dir que no poden més. Als parats, als desnonats, als ni-ni, als que treballen per a subsistir. Pels que saben que les seues molles de pa no ens conformen. Per les mirades còmplices, pels moments en que ens diuen que tot està perdut i nosaltres sabem que tot està per guanyar. Este text va per a vatres.[3]

 

 

 

 

[1] SERRES BUENAVENTURA, Antònia. Desfeta i recuperació. Guerra i postguerra al Pinell de Brai, p. 16.

[2] SANCHEZ CERVELLÓ, Josep. La difusió de les idees republicanes a la Terra Alta (1875-1936). Primeres Jornades d’Estudi sobre la Terra Alta. CETA. 1994, p. 432.

[3] M’agradaria poder explicar-ho tot més àmpliament però no és possible per una qüestió d’espai.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s