La història del poble català, un poble rebel i insubmís

Barcelona, coneguda internacionalment com la capital de la “divina acràcia” com deia Salvat Papasseit; o la “Rosa de Foc”, com la va batejar el diari La Protesta des de Buenos Aires, la “ciutat de les bombes”, la ciutat europea on s’ havien aixecat més quilòmetres de barricades, segons Friedrich Engels…

La societat catalana, ja al s.XV, assolí una fita històrica, l’ eliminació de la servitud a mans del moviment remença, cosa que ens convertí en la primera regió europea en aconseguir-ho. La resta d’ Europa tindrà d’ esperar, com a mínim, a la revolució francesa.

El diplomàtic Silhouette, al 1730 ja deia: “Este reino (referint-se a Catalunya) es de todos los de España el que ha experimentado mayores revoluciones…los catalanes no esperan sino la ocasión de una nueva rebelión. Aunque omprimidos, tienen siempre un aire determinado, una mirada atrevida y segura”

Al 1978 l’ historiador i diplomatic Salvador de Madariaga, republicà convençut, ens deia: “ La violencia de la vida pública española suele proceder con frecuencia precisamente de vascos y catalanes. No es cosa de insistir sobre la dureza que aportaron a las guerras civiles del siglo XIX los caudillos carlistas vascos; quizá convenga recordar que casi todas las bombas arrojadas a reyes y estadistas fueron obra y proyectil de idealistas catalanes con más ardor que sentido común….eran soñadores de la clase media y baja de Cataluña, doctrinarios con mas impulso e imaginación que experiencia o buen sentido.

Aquests son alguns dels molts exemples descrits pels historiadors que defineixen el poble català, com un poble rebel, insubmís, inconformista, que sempre ha estat lluitant per la llibertat, no solament per una qüestió nacional, sinó, una llibertat plena, que va molt més enllà.

Resulta que en l’ actualitat el poble català som un poble pacífic, treballador, submís…Fruit de la historiografia catalana contemporània, majoritàriament escrita per homes del noucentisme. A mitjans del s.XIX es basteix aquesta imatge del poble català, amants del treball, l’ ordre i el seny, ja que els grups que dominen els discursos intel·lectuals, la burgesia, volen un país d’ ordre i progrés.

Aquesta manipulació de la historia permet, o vol permetre, un canvi en l’ imaginari col·lectiu del poble català, amb la pretensió de suavitzar i calmar a un poble amb un llarg i destacat passat de lluita obrera i social, contra el regne d’ España i contra la burgesia. Una societat que sempre ha destacat per l’ organització horitzontal i cooperativa, si ho comparem amb les societats de l’ est de la península, caracteritzada històricament per les organitzacions piramidals i jerarquitzades. Això ens permet entendre, perquè , els països catalans, és un dels únics llocs del món on l’ anarquisme, les organitzacions assembleàries, horitzontals, han estat  apunt d’ enderrocar el poder i experimentar una nova forma de vida social i econòmica. Però aquesta és una història oculta, amagada,és la història dels vençuts, i aquests a les pàgines oficials no existeixen, perquè els pobres no tenen veu.

La història és una roda que gira i sempre és repeteix, és una constant guerra de classes, que persistirà mentre hi hagi oprimits i opressors.

Amb mils de pàgines escrites pels vencedors i pels homes sobre el nostre passat, caldria recordar i recuperar la memòria dels vençuts, dels milers de persones mortes a les nostres serres, cunetes, carrers, presons, perquè la seva lluita és la nostra, la lluita de les classes explotades.

La revolta dels angelets de la terra, les revoltes de les industries tèxtils, i dones com Teresa Claramunt, la setmana tràgica, la vaga de la canadenca, els maquis com la pastora, natural de morella, les bullangues…son exemples de lluita, rebel·lia, explosions de vitalitat, són mostres d’ una societat viva i combativa.

Caldria fer una mirada, “no oficialista”, al passat per recuperar la verdadera història del poble català, la memòria de les que es van deixar la vida lluitant contra tota injustícia, per un món més just,sense oblidar que l’ esperit, la cultura organitzativa i de lluita no es perd en els escrits dels historiadors, ni en les teories dels intel·lectuals benestants, sinó que en el nostre dia a dia, respirem aires de rebel·lió transmesos de generació en generació, perquè això també és la cultura del nostre poble.

Ara, més que mai, cal saber d’ on venim per apuntar cap a on anem.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s