Aprovar no és aprendre

El tema sobre el que m’agradaria parlar aquesta vegada és l’educació, i com aquesta s’imparteix en les escoles, instituts i universitats. En aquest àmbit també, el neoliberalisme ha imposat la seva visió uniformadora, ha triomfat en el sentit que ens ha fet creure que no hi ha alternativa a la visió que presenta, és a dir, el model que existeix actualment o la barbàrie. Aquesta ideologia política imposada per les elits durant els anys 80, com a reacció a les temptatives revolucionàries dels anys 60 i 70 a tota Europa, però ara ja totalment assimilada i en molts casos defensada per nosaltres mateixos, normalitza situacions desconcertants. Em refereixo a que haguéssim d’estar agraïts de tenir feines degradants, sense contracte, amb sous miserables, on no ens paguen les hores extra – perquè estem en una situació de crisi – o en el cas de l’educació, xiquets de sis anys tancats sis hores a l’escola, més les hores de deures i activitats extraescolars que es realitzen a partir de les cinc de la tarda.

Un model com aquest, que ha sigut capaç de convertir-se en la “normalitat”, on els xiquets realitzen jornades maratonianes, ens prepara per a la vida posterior, a acceptar dies de feina interminables, sent l’eix de la nostra vida el treball i on l’èxit de la nostra existència es proporcional a l’èxit del nostre treball. Aparentment, qui no treballa no està fent res amb la seva vida, preferim un treball que odiem per a comprar coses que no necessitem a tenir temps per descobrir les coses que ens agraden.

Una educació que des que comença als tres anys i que en alguns casos dura fins passats els vint-i-cinc, on durant tot aquest període es destina la major part del temps a memoritzar i emmagatzemar coneixements, molts d’ells sense entendre’ls, ens destina contínuament a allunyar-nos de nosaltres mateixos. S’elimina l’autoconeixement de la nostra persona, dels nostres problemes i habilitats per poc a poc anar transformant-nos en sers que compleixen uns patrons estandarditzats i uniformes.

En aquest sentit podem veure com qualsevol xiquet de tres anys, que va caminant pel carrer no pot evitar preguntar contínuament sobre tot el que li envolta, que si per què els ocells volen, per què el cel és blau o per què els semàfors canvien de color. Contràriament a això, s’erigeix la següent pregunta: Com pot ser que aquests infants que estan farcits de curiositat no tenen ganes d’anar a l’escola? La resposta no dóna marge a la confusió, allí s’ensenya disciplina, obediència i competitivitat, no creativitat, cooperació i empatia. Això no és perquè els polítics que fan els models educatius no en saben més, com moltes vegades es diu. És algo que està fet expressament, per a què una societat com en la que estem vivint funcioni es necessiten persones obedients, que no es qüestionin l’ordre establert, no persones que volen realitzar-se materialment i espiritualment. Vivim en un món on la única riquesa que esta distribuïda és la desolació, la tristesa i la impotència, sortir-se’n és complicat, funcionem més com autòmats que com a persones. L’èxit s’anteposa a la felicitat, quan per estrany que sembli, la màscara que s’ha de construir sobre la personalitat d’un mateix per aconseguir l’èxit aporta l’oposat a la felicitat.

Aquesta qüestió no es queda a l’escola, contínua a l’institut. Allí l’interès per assistir a les aules va disminuint exponencialment, les classes consisteixen més en controlar que uns adolescents amb una energia exagerada per a descobrir obeeixin regles com estar asseguts i sense parlar, enlloc que aquests dediquin temps per aprendre i descobrir les coses que els hi agraden. D’aquesta manera, s’evita que després puguin prendre una decisió encertada sobre el que volen fer en els anys que transcorreran al llarg de la seva vida. Què significa això? Que els adolescents que han aconseguit superar la ESO, després dels estrepitosos fracassos de molts dels seus companys – clarament justificats per la ineficàcia i la buidesa dels continguts que s’aprenen durant aquesta etapa – han de triar què és el que volen estudiar – que en teoria determinarà ja el seu futur – sense saber que és el que els hi agrada, ja que no han tingut el temps per escoltar-se i saber-ho, i acaben decidint estudiar coses per pressió familiar o social.

Aconseguir arribar a la universitat, aquell objectiu que tot pare desitja per al seu fill, segueix el mateix patró que en les etapes precedents. La contínua frase repetida de “Quan arribaràs a la universitat ja faràs el que t’agrada” s’esfuma una vegada més en l’horitzó, arribem a la universitat sense saber el què ens agrada i acabes fent una carrera que t’ensenya a saber el que no t’agrada, què de tot, ja és suficient. Allí la dificultat augmenta de nivell però la innocuïtat del contingut és la mateixa. En el meu cas, que vaig estudiar enginyeria elèctrica – una carrera suposadament de prestigi – les classes es reduïen a copiar durant hores la infinitat de operacions que escrivia el professor a la pissarra. Després, durant el període d’exàmens amb un conjunt de companys a la biblioteca, havíem de ser capaços d’entendre aquells apunts però generalment només apreníem mecànicament la resolució dels problemes, moltes vegades sense entendre’ls.

La qüestió rau en que la educació es basa en un model resultadista on només importa si ets capaç d’aprovar un examen. Fins i tot és igual com aprovis aquest examen, si ho has fet copiant, sense entendre-ho o oblidant-ho només acabar-lo. Això ens porta a que tinguéssem unes universitats totalment mediocres que per a l’únic que serveixen es per a jerarquitzar la societat, però que com a persona aporten ben poc. És evident que les persones que han anat a la universitat tindran més facilitats per a trobar feina i tenir un sustent material però això no té res que veure amb l’enriquiment que aporten les experiències de la vida.

El coneixement que és obtingut a partir de la curiositat, aquell que es desenvolupa mitjançant mecanismes autodidactes i que s’amplia amb el debat amb persones que tenen els mateixos interessos adquireix una dimensió diferent, ja que aporta la felicitat a l’individu i les ganes d’aconseguir més i més. Es digereix d’una manera més tranquil·la, més pausada, sense la pressió d’un examen, amb l’únic objectiu de saber més per avançar. Fins i tot, aquest s’assoleix d’una altra manera, és a dir, quan tu passes 8 hores cada dia memoritzant conceptes que no ets capaç de comprendre, la teva ment s’acostuma a funcionar d’una manera mecànica, que elimina la creativitat i la limita la capacitat de comprensió de les idees. Quan ets capaç de alliberar-te d’això – a mi m’ha costat un any – i simplement vols aprendre pel plaer d’aprendre i compartir-ho, notes que tot comença a fluir, que les idees s’entrellacen, desemboquen d’una manera que abans era inimaginable, que tot comença a adquirir sentit. La tasca és complicada, es necessita temps i això és el que moltes vegades ens manca, però trobar-lo es imprescindible per omplir el buit, per a trobar un objectiu i anar cap aquest amb la màxima determinació. Un cop ha succeït, la vida es clarifica, comences a defensar-la en ungles i dents davant aquest sistema criminal que no para de mutilar-la, el capitalisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s