Omnia sunt communia

el

Corria l’any 1524, era una època convulsa a Europa. Després que Martí Luter pengés a la porta de l’església de Wittenberg les seves 95 tesis que donarien origen a la Reforma protestant un continu de guerres assolava la part central del continent. El conflicte no era únicament religiós, els interessos econòmics de les desenes de prínceps alemanys que buscaven alliberar-se dels impostos papals per poder comerciar sense restriccions no feien que afegir més llenya al foc. Mentre tot això succeïa, per tota Alemanya els pagesos – també cristians – s’alçaven al crit de Omnia sunt comunia – Tot és comú – contra el Papa i els prínceps protestants. La guerra dels pagesos alemanys, que és com es coneix aquesta insurrecció, va ser aixafada després d’un any i escaig però l’eco del seu crit, l’aposta per compartir les nostres vides, ressona més que mai en un moment en què l’individualisme com a projecte vital fa aigües per totes bandes.

En aquests dies grisos, probablement ja anys grisos. Les esperances dipositades en els nous partits, en el procés, s’esfumen una vegada més davant el cinisme i la hipocresia d’aquells que ens diuen representar. Ja no es respira l’entusiasme aquell que existia en bars i carrers quan es parlava de política fa uns anys, més bé, es respira cansament, ansietat, frustració per unes promeses que pareix que mai acaben d’arribar. El que al carrer és clar, evident i obvi a les institucions representatives és confusió, burocràcia, circ mediàtic. Mentrestant, estem sortint de la crisi – o almenys això diuen els números dels economistes –, d’aquella crisi que de sobte un dia vam entrar sense adonar-nos-en. Tot i la millora macroeconòmica, existeix la percepció generalitzada que alguna cosa no acaba de funcionar, la sensació que algo més profund resta en crisi permanent, en una capa emocional que l’economia no és capaç de governar. La percepció de desert existencial i insignificança davant d’un món que tot i viure-hi ens sembla estrany, augmenta sense parar.

Què és viure? Quin és l’objectiu d’aquesta vida? Estic aprofitant-la suficient? Aquestes preguntes silenciades pels dispositius de creació de realitats paral·leles – la televisió, les xarxes socials i la publicitat – travessen contínuament la nostra consciència en la soledat, com una espina clavada que mai som capaços d’arrancar. A aquestes alçades de la pel·lícula, respondre a aquestes preguntes dient que la solució és tenir diners ja sona bastant ridícul. És evident que tots necessitem uns mínims per a viure, cobrir unes necessitats bàsiques, però és absurd intentar seguir jutjant la nostra felicitat en funció de si tenim un Ferrari o un cotxe de tercera mà aparcat a la porta de casa. Aquest poder màgic que exerceixen les coses sobre nosaltres és proporcional a lo desvinculada de persones, territoris i aspiracions que està la nostra vida.

Per això, la pandèmia d’aquest segle és l’aïllament, i aquest és superior en una urbanització de luxe de la Costa Brava que en qualsevol poble de la Terra Alta. Deia Marcello Tarì al seu llibre Autonomia: “Si la desventaja indígena es que su mundo es precario y brutal, la ventaja es que tienen un mundo sensible, una tierra, un pueblo, un espíritu. Nosotros y nosotras, occidentales, hemos de pagar nuestra vida relativamente confortable con un horizonte de sentido absurdo y catastrófico más allá del pálido bienestar individual —que incluye a la pequeña familia y al pequeño círculo de amigos, y que deja fuera al resto de la Tierra.” La pobresa afectiva que ha imposat el triomf de l’economia com a ciència de govern, és a dir, com a mètode per governar on tot és mesurat i mercantilitzat per poder ser intercanviat i

aconseguir un benefici, ni que aquest sigui costa de la vida de qui faci falta, és la catàstrofe de la nostra generació. Aquest model que va néixer amb la mercantilització de la feina, ara ja és present en qualsevol àmbit planetari, des de la compra d’emissions de CO2 que fa cada país per poder emetre més gasos contaminants dels que té assignats a la compra d’atenció i cuidados que es fa per a xiquets i gent gran que no poden ser cuidats per les seves famílies. Així s’extén un paisatge de soledat on les idees, la terra, els aliments, les relacions afectives perden la seva essència com conjunció d’usos que es travessen per donar sentit a la vida i es converteixen tristament en objectes buits i desvinculats tots equiparables entre ells per mitjà d’un preu.

Acabar amb el mètode de valorització que utilitza l’economia en la vida, donar sentit a la nostra existència renunciant als paràmetres del capital és un camí per superar aquest buit existencial. Però que significa això? Significa apostar per una perspectiva on els vincles, les situacions i les persones són el que dóna sentit a la vida. Buscar desesperadament les coses que ens agraden i adonar-nos que una vegada ho hem trobat és impossible guardar-s’ho per un mateix, que apareix l’impuls desbocat de compartir-ho amb les persones que tenim afinitat. Construir el que ens apassiona col·lectivament, implica un moviment comú d’afirmació que té un potencial de transformació molt més elevat que intentar canviar el món sempre des de l’enumeració de les coses que ens oposem, és a dir, des de la negació. Tota la constel·lació de projectes al marge de les institucions que apareixen en molts pobles i ciutats de Catalunya, des de menjadors populars, cooperatives de consum, grups de teatre, assemblees de treballadors i parats aporten una autonomia material i espiritual que ajuden a viure d’una manera més plena. És molt interessant la història que narrava un migrant sud-americà sobre l’experiència que havia viscut amb la PAH – Plataforma d’Afectats per la Hipoteca – quan el banc l’havia intent desnonar. Explicava que a part d’aturar el desnonament, allí havia trobat una família amb totes les persones que havien col·laborat plegades en el conflicte. Aquest és un simple exemple de la potència comuna que neix en qualsevol procés col·lectiu.

Omplir la vida de tots aquests vincles, conseqüència dels projectes comunitaris, ens dóna autonomia respecte al capitalisme i fa sentir que no estem sols davant les dificultats d’aquest món. Els problemes que creiem que són individuals no ho són, sinó que són col·lectius i són conseqüència de les injustícies sistèmiques. És imprescindible recuperar el sentiment de seguretat expropiat per la crisi, però en aquest cas constituït a partir de la sensació de pertinença a un entramat de vincles i complicitats comunes. Redescobrir la sensació de quan ens toquen a una ens toquen a totes.

Imagineu la vitalitat que aportaria al Pinell que tots els que tenim interessos comuns ens organitzéssim per obrir un Casal Popular. Per fer xerrades sobre els temes que ens interessen, passar pel·lícules el diumenge a la tarda, construir un local d’assaig per aquells que toquen instruments, fer concerts, un hort col·lectiu, una biblioteca, dinars i totes les activitats que se’ns puguin acudir. I que aquest Casal el construiguessim a poc a poc, amb els nostres recursos, sentint el vincle que s’estableix entre tu i l’espai quan el construeixes amb les teves pròpies mans, decidint sense influència de cap institució i subvenció allò que volem fer.

L’Omnia sunt communia dels pagesos alemanys que ha ressonat al llarg de la història en

tantes experiències col·lectives, actualment travessa territoris enormes a Chiapas, Kurdistan o a la ZAD francesa i a poc a poc inunda les nostres terres en centenars de projectes per donar consistència vital a la nostra existència. Que aquesta riquesa material i espiritual es converteixi en la base – com diuen el zapatistes – per un món on dins hi càpiguen molts mons.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s