Construïm i lluitem, de la defensa a l’atac

el
Defensar-se és un dels instints més elementals dels éssers humans. Fins i tot l’esclau més submís ha aixecat les mans per defensar-se d’un cop del seu amo. Així doncs, en un món on regna la desigualtat i la injustícia, generar moviments per defensar-se dels atacs constants de les classes dominants és el més bàsic que podem fer. Però, com en un partit de futbol, sortir a defensar-se no és una bona estratègia per guanyar, doncs en el millor dels casos pots aconseguir un empat. I si cada lluita dels moviments socials la comparem amb un partit, a la llarga les pèrdues se’ns aniran acumulant. Posat en el context actual, això ens porta a una situació on l’avarícia dels poderosos ens col·loca sempre a la defensiva de les seves ofensives per explotar cada dia més a la immensa majoria de la població.

Però tot i així la societat és molt més complexa que els diferents resultats d’un partit de futbol. Hi ha lluites que tot i que es perden en les seves demandes, es guanyen en altres camps. Exemples d’aquests en trobaríem molts, perquè actualment els moviments socials s’han enfortit de forma considerable a costa de generar totes aquestes lluites. Així hem estat capaces de posar en evidència les mancances del sistema actual. De treure-li la màscara al poder per mostrar que està al servei d’interessos oposats als de la majoria. En definitiva, no hem estat vencent però si convencent.

La lluita també és capaç de generar-nos una identitat col·lectiva que es contraposi a la imatge d’un poder que ell mateix s’ha anat desgastant i que ha perdut el suport popular i la legitimitat, motiu que explica l’ascens dels populismes arreu. Però correm el perill de basar la nostra identitat només en la lluita, en la barricada simbòlica. Hem de ser capaces de superar-la: des d’una barricada es pot defensar, però no avançar.

La lluita és un element essencial que ha d’anar acompanyat d’una construcció alternativa de la societat que volem

Viure només de la lluita és complicat, perquè genera molt de desgast, tant repressiu com d’energies. Implica adaptar-se als ritmes de l’adversari i combatre en camp contrari aquells aspectes que ell decideix atacar i quan ell vol. Per això la lluita és un element essencial que ha d’anar acompanyat d’una construcció alternativa de la societat que volem. En l’article anterior de Regirem el Cub de Rubik anomenàvem a aquesta societat l’horitzó que havíem de dibuixar. A l’horitzó mai s’hi arriba, sinó que et marca la direcció cap a la qual caminar. Aquesta construcció és el que creiem que ha d’ésser la feina paral·lela necessària per complementar la lluita.
La construcció, de la mateixa manera que la lluita, ha d’abastar tots els camps de la nostra vida. En aquells camps on el capitalisme ens ataca de forma més propera és més fàcil veure aquesta necessitat. Es combat el patriarcat, mentre que a la vegada es treballa per construir relacions més lliures. En el camp de les relacions personals és on tenim més capacitat per construir una alternativa més forta que el capitalisme. Aquest pretén generar un món de persones individualistes, al servei del mercat, quelcom totalment oposat a la natura social de les persones. No és d’estranyar que les resistències més fortes al capital vinguin des d’allà on existeixen unes relacions socials fortes, ja sigui en comunitats concretes, barris o pobles.

Amb feina de formiga anem dibuixant traces de l’horitzó que volem

La construcció d’alternatives és doncs una altra cara de la lluita que es realitza des de diferents camps i maneres. Les alternatives que generem són la manera de superar la barricada i poder crear lluites ofensives. D’aquesta manera podem començar-nos a plantejar sortir a guanyar determinats partits. Tot i això, encara queda molt per poder tenir un horitzó definit que ens pugui plantejar jugar a guanyar el campionat. Amb feina de formiga anem dibuixant traces de l’horitzó que volem.

La vida en una societat plenament capitalista planteja complexitats mentre lluitem contra aquesta. Actualment estem jugant partits que a la defensiva és impossible no perdre. És el cas del turisme, per posar-ne un exemple. El capital té el poder per decidir de quin tipus d’economia hem de viure. El turisme destrueix el teixit productiu de la ciutat controlant els fluxos de capital per invertir-lo en aquesta nova indústria. Malgrat tot el discurs d’expulsió de veïnat, precarietat laboral, destrucció del teixit social, etc. aquest s’imposa de forma aclaparadora als barris. De quina manera es pot contraposar aquest model econòmic, quan l’anterior model en el que es basava l’economia de la ciutat tampoc és el que volem ni és el nostre? L’economia cooperativa és una alternativa que s’està gestant i encara depèn dels fluxos del capitalisme. La lluita estudiantil és un altre exemple, doncs cada reforma suposa una pèrdua de les classes populars a l’accés i la qualitat, però la lluita no genera cap alternativa possible i per tant ens aboca a contínues derrotes o, en el millor dels casos, empats. Algunes possibilitats per sortir del pas poden ser seguir plantejant lluites defensives, aconseguint empats valuosos. Quan els empats no serveixin i calguin ofensives per guanyar es podria buscar lluitar per determinats objectius parcials, com defensar una economia local —encara que capitalista— o aconseguir apuntalar millores des de l’estat, tot i que caminem per una gestió comunitària dels recursos. D’aquesta manera, a més de poder convèncer, podem començar a visualitzar que les victòries són possibles.

Text publicat a la Burxa, Periòdic popular del Barri de Sants.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s