La gris normalitat

el

Cada vegada que torno al Pinell la pregunta més recurrent que em fa gent de perfils molt diversos és si estic treballant. Quan contesto amb un alegre no, els dubtes s’intensifiquen: Perquè no treballes si estàs en edat de treballar? Perquè no estàs treballant si has estudiat una carrera que aparentment té moltes sortides professionals? Poden semblar preguntes òbvies des de la normalitat històrica que vivim, en la qual hi ha una vida canònica que ens determina des que naixem i que té un marge de desviació mínim. Aquesta consisteix a seguir una línia vital que comença amb els estudis, contínua amb la cerca d’una feina, la formació d’una família, tenir una casa, un cotxe, anar de vacances i qui pugui, arribar a ser algú important. Una línia que en el moment en què s’interromp genera suspicàcies entre els que la segueixen obstinadament al peu de la lletra.


A la famosa pel·lícula del Club de la Lucha Brad Pitt diu la següent frase: “La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco lo entendemos, lo que hace que estemos muy cabreados.”


Veure aquesta pel·lícula em va fer reflexionar profundament i des d’aquell moment em plantejo si sincerament totes les persones volem aquesta forma de vida convencional que ens ha sigut donada? Fem el que fem perquè realment ho volem? O realment la inèrcia en la qual estem immersos és tan forta que no hi veiem escapatòria? Les decisions les prenem nosaltres o les decisions ens prenen a nosaltres? Senzillament després de plantejar aquestes simples preguntes es pot començar a sentir com aquest món que sembla resistent com un bloc de granit es va desgastant, deixant veure la vacuïtat al seu interior a mesura que alguns secrets a veus es manifesten com a veritats comunes. Si en lloc de preguntar si treballem o estudien, ens comencem a preguntar perquè ho fem i si realment ho desitgem, un mar de dubtes desestabilitza la nostra integritat psicològica.


És inqüestionable que totes les persones humils hem de treballar per a poder viure. Aquí el debat no és si s’ha de treballar o no, que és evident que més temps o menys ho haurem de fer, sinó si el treball ha d’ocupar la centralitat de la nostra vida, materialment i espiritualment. Si és lògic que quan ens pregunten que som, el primer que responem és el nom de l’ofici que realitzem, i aquest en molts casos no ha sigut escollit tan sols ni per nosaltres mateixos.


Es molt difícil preguntar-se a un mateix quan sona el despertador al matí – i cada dia que passa ho és més – si realment estem fent el que volem en aquesta vida, o si senzillament ens limitem a acceptar-la estoicament convencent-mos que no està tan malament, ja millorarà o podria ser pitjor. Ens fa por fer-nos algunes preguntes que ens poden desvelar que tot no va tan bé com ens intentem dir. És dolorós obrir aquesta porta a la incertesa i veure el temps que ja ha passat, però serà molt més dolorós un dia ser ja gran i adonar-se que ens hem passat la vida esperant que arribo el cap de setmana, perquè desgraciadament el temps corre a la nostra contra.


Tenim una por malaltissa a equivocar-nos, ens preocupem excessivament de què dirà la gent del nostre entorn si fem alguna cosa que es desvia de les pautes marcades. Ens esforcem a complir uns somnis que no són nostres per sentir-nos que formem part de la societat, aquesta que posa l’individualisme al centre i ens envia a una guerra de tots contra tots. Provem contínuament de fer petites coses que ens diferencien dels altres perquè al fons ens sentim profundament iguals. Però hi ha petits processos compartits, perquè si no es viuen col·lectivament és impossible realitzar-los, que proven de trencar incessantment la grisa normalitat.


En el meu cas el procés ha sigut llarg i tortuós, la decisió de no viure per a treballar ha trontollat en molts moments, l’eco de la normalitat ha ressonat de forma sostinguda en cada pas en fals. Ara per ara, sembla que aquesta aposta ha agafat suficient consistència per aguantar les envestides de la quotidianitat capitalista. Els matins són diferents ara quan em desperto i la meva mirada està tranquil·la contemplant a l’horitzó el desig de fer la revolució. Però no aquella revolució en majúscules, messiànica, que prometia un paradís a la terra, sinó tot aquell conjunt de petites revolucions moleculars, que lluiten per desterrar l’enveja que existeix entre nosaltres, l’explotació que exerceixen uns pocs sobre molts, la misèria material i espiritual a la qual hem estat sotmesos. Aquestes petites revolucions es donen consistència en cada desnonament parat, en cada lluita laboral vençuda, en les mirades d’alegria dels companys que es poden escapar dels llargs tentacles de la repressió policial. Tots aquests petits fets, que surten dels marges habituals, que no són concebibles per a tants, tenen valor independentment del seu resultat en tant que formen part d’unes decisions que han tingut l’atreviment d’enfrontar-se a les hegemòniques. Deia Louis Auguste Blanqui – l’estrella polar de tots aquells que algun dia pensem viure una insurrecció victoriosa –: «Sigueu realistes, demaneu l’impossible!». Crec que és cabdal entendre aquesta consigna com la nostra proposta de vida, situar els nostres objectius a l’infinit, no ficar-nos a nosaltres mateixos limitacions, creure cegament amb allò que volem, confiar plenament amb la gent amb la qual estem compartint una aposta vital, estar disposats a navegar oceans desconeguts.


No pretenc dir que la meva elecció sigui la correcta o la que s’ha de seguir, sinó que la quantitat de veritat que pot posseir rau en el fet que a mi em fa feliç. En tant que disposo de la sobirania i el temps per a realitzar amb la gent del meu voltant allò que vull. Amb això vull dir que l’important no és el propi contingut sinó la tenacitat en què es porta a la pràctica. Totes les decisions que tinguin la determinació per a sortir dels marges establerts i posar contínuament la mentida que habita en les nostres vides contra les cordes són bones. Aquelles que estan disposades a equivocar-se, a tornar-ho a intentar, a equivocar-se millor, a seguir un camí comú, són les que tindran possibilitats de sobreposar-se a l’individualisme i la tristesa capitalista.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s