Los “chants” de la nostra terra. Música, alcohol i violència

     A les Terres de l’ Ebre tenim un passat ple de violència i el llibre de Sánchez Cervelló sobre Conflicte i violència a l’ Ebre. De Napoleó a Franco en fa un bon recull i anàlisi. És curiós veure que un dels motius pels quals la violència es materialitzava, a part de la pobresa i les desigualtats tant econòmiques com polítiques, era per la música.
Una música que eren coples anomenades “chants” i que s’ improvisaven. Aquests “chants” podien tenir un caràcter polític,  podien servir per denunciar situacions locals en un vocabulari satíric, burlesc, o també podien ser cançons de caràcter sexual.

Per exemple, tal i com detalla el llibre de Sánchez Cervelló a Vilalba lo 25 de desembre de 1919, davant del Cafè de Carles, un grup de joves cantava nadales mentre Rafel Ferrer tocava la pandereta. Llavors arribà un altre grup de joves i es produí una disputa violenta en intentar un d’ ells prendre’ls la pandereta. Ferrer va ser colpejat i perseguit. Com va pensar que la seva vida corria perill, quan el van agafar, ell va assassinar d’ una punyalada un dels agressors. O a la Galera, lo 5 de març del 1922 un grup d’ homes “recorría cantando y alborotando por las calles de la población”. Després de desobeir als guàrdies, aquests van ser atacats a cops de carabina, una es va disparar i va ferir greument un jove. Aquests successos demostren l’ existència rebel d’ una gent que mitjançant la música expressava els seus sentiments i pensaments, fins al punt d’ arribar a les hòsties o la mort. No sé si els podríem definir com els primers punks, o almenys d’ esperit, per fer la gràcia, ja que no dubto que, ja des de temps immemorials, la música ha tingut funcions molt diferents. I com no, la denúncia, l’ expressió d’ unes idees o la composició d’ unes lletres ofensives i plenes de ràbia també formen part d’ aquestes funcions.

Sembla que a Vilalba hi havia especial afició al “chant” per les vegades que surt citada amb fets relacionats amb la música. També podem trobar Tortosa quan al 1886 es foten a cops de pal entre 2 grups de nois que cantaven. A Benifallet en mataren un a tret de pistola i una punyalada. O a Bot al 1899 també s’ atonyinaren entre dos grups de joves cantants. Al Pinell també, als finals del maig del 1899, tal i com diu el llibre, ” después de andar y beber en varias tabernas…” anaven cantant i escandalitzant pels carrers del poble fins al punt que els va intervenir la patrulla de vigilància i els portà a l’ Ajuntament. Tots van acabar cedint i obeint a la “llei”, menys Carrascó, que va intentar treure un ganivet però no va poder ja que l’ alcalde el va immobilitzar.

És anecdòtic també el cas de Móra d’ Ebre, datat al 1902, quan una noia soltera de 19 anys, Teresa Llop de ca Capó, farta que un jove se li posés a cantar a baix de casa en cançons que li ofenien el seu honor, va matar el jove tirant-li un peu de devanadora. Segurament podríem definir aquest fet com una resposta cara a un abús masclista reiterat d’ aquest home cap a Teresa Llop.

Per fer-nos una idea del contingut de les cançons Sánchez Cervelló ens cita un judici on el jutge pregunta: “¿Insultaron, amenazaron y provocaron al pie de su casa a Benito Roca, cantando coplas obscenas i llamándole cabron y putas a su esposa e hija Teresa..?” L’ incriminat va respondre que sí. En aquest cas, al cap d’ un temps, Benet (Benito Roca) es va cansar de la situació i va sortir en un pal a pegar Monclús (el que li cantava cançons davall de casa) i Monclús després de rebre una hòstia en lo pal, apunyalà a Benet. Històries musicals amb desencadenaments violents es repeteixen a Orta, Corbera, Gandesa, La Galera… Joves emprenyats, beguts o irats provocant, mitjançant la música i molts cops acabant a hòsties, punyalades o trets.

Tornant a Vilalba, lo 12 de Març de 1911 nou veïns d’ aquesta població van ser denunciats perquè, mentre se celebraven les eleccions provincials, cantaven davant del col·legi electoral ” toda clase de canciones obscenas e inmorales…entre otras cosas”:

Empezemos por el Papa, 
Acabemos con el clero,
que es el animal más fiero
que destruye la Nación. 
No queremos Reina puta,
ni tampoco Rey cabrón, 
porque queremos República,
aunque sea con revolución.

Per anar acabant, podem assegurar que aquests herois no devien afinar com Pavarotti o composar com Lluís Llach, però cantaven, rimaven i bevien com els que més i no s’ ha d’ oblidar que son el nostre passat. Sense cap mena de dubte són els herois musicals d’ aquesta terra. I que, a lo millor, les batucades, grallers i tamborilers d’ avui en dia sol són una trista sombra d’ aquell passat gloriós on la música brollava pels carrers. Era una música viva, provocativa, que generava sentiments i passions. I no com ara, que tenim unes festes estipulades i folklòriques que s’ aguanten a base de subvencions.
Clar està que aquesta gent mereixerien tota una sala en un hipotètic museu que descrigui la vida de rauxa i vici que tant caracteritza la gent d’ aquesta terra.

Gran part de la informació exposada en aquest article ha estat extreta del llibre “Conflicte i violència a l’ Ebre. De Napoleó a Franco” de Josep Sánchez Cervelló.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s