Catalunya: Tradició de revolta

A Catalunya, durant el segle XIX, podem veure diversos episodis d’esclat popular amb elements molt similars als que tindrà la Setmana Tràgica, si bé aquesta aporta també pràctiques noves. En les similituds podem trobar l’aversió pel clergat, l’atac als burots on es cobrava l’impopular impost de consums, o les revoltes contra les quintes.

Per esmentar alguns d’aquests episodis podem parlar de la Revolta de l’estiu de 1835. En un context de conflicte entre liberals i carlistes, els primers relacionaven l’Església amb el Carlisme i per conseqüència amb l’antic règim. Aquell estiu a Reus, centre liberal actiu, van ser assassinats alguns milicians a mans de carlistes. El 25 de Juliol, uns dies després, se celebrava a Barcelona – un altre important centre liberal- una cursa de braus per commemorar l’aniversari d’Isabel II, on l’ambient ja estava caldejat a partir de les notícies de Reus. Els braus no van ser bons i es va iniciar un esclat social espontani, els revoltats van fer destrosses a la plaça de bous i als voltants, es van dirigir de la Barceloneta a les rambles ciutat amunt a crits de “Visca la Llibertat! Morin els frares!”. Van cremar convents i esglésies a Barcelona i a altres poblacions catalanes, i a Barcelona la revolta no va ser esclafada fins el 7 d’agost pel General Pastor. Abans, però, els amotinats van arribar a assassinar el general Bassa el 5 d’agost, el mateix dia que va arribar per reprimir-los, sent passejat pels carrers de la ciutat com si fos un brau i finalment sent cremat al seu despatx, utilitzant els papers de l’arxiu com a combustible. El 6 d’agost també cremà la fàbrica Bonaplata, fet interpretat com una mostra de ludisme autòcton, ja que va ser la primera industria en utilitzar màquines de vapor.

Podem trobar altres episodis de conflictivitat social durant el segle XIX a Barcelona i a la resta de nuclis urbans de Catalunya en la crema de burots de 1842, la revolta de de La Jamancia de 1843, o els juliols de 1854, 1855 i 1856. Aquestes bullangues, revoltes i moments d’esclat popular es poden explicar a partir de diversos fets i problemes estructurals, com ara l’encariment de la vida, que trobava la seva resposta en la destrucció dels burots, o el rebuig de les selfactines, que incrementaven l’atur i la misèria social dels treballadors industrials.

Durant el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) va perviure la conflictivitat social, tot i l’obertura democràtica del sistema. En un context on l’Estat era dèbil, havent de fer front al Carlisme, volent desarmar a les milícies nacionals, amb les arques sota mínims i mantenint una guerra a Cuba i Puerto Rico, el govern no podia complir les seves promeses de supressió dels consums o les quintes. L’incompliment de les promeses portà als mes radicals a revoltar-se contra el govern, on podem destacar la insurrecció fallida dels federalistes entre el setembre i l’octubre de 1869. L’any següent, entre finals de març i principis d’abril, es produí la Revolta contra les Quintes a Catalunya i a altres indrets de la península. Aquesta revolta es materialitzà en ocupacions d’Ajuntaments i en la crema dels bombos dels sorteigs i de les llistes de quintes. A Gràcia les dones tingueren especial protagonisme, ocupant l’Ajuntament i cremant mobles i registres, a banda dels elements mencionats anteriorment. És té constància que es va crear una Junta Revolucionària, fet que ens indica el caràcter revolucionari i la intencionalitat política de la revolta. Els fets de Gràcia quedarien arrelats fortament en l’imaginari col·lectiu i sorgiria el mite de La Campana de Gràcia, que va estar sonant tots els dies en senyal de revolta.

Arrel d’aquests episodis veiem com al llarg del s. XIX es va configurant una realitat social conflictiva, que explica la virulència que van adquirir els fets a Catalunya durant l’estiu de 1909. A les darreries de la centúria, des de meitats de la dècada dels 80 fins mesos

abans de la Setmana Tràgica, les bombes van ser les protagonistes de la quotidianitat de la vida barcelonina, sovint per part dels anarquistes, però altres vegades de la mà de l’Estat, que orquestrava a partir d’aquestes campanyes repressores basades en muntatges policials. La repressió estatal derivada del terrorisme anarquista va ser implacable, i no només atacava els anarquistes, sinó que reprimia a tota persona polititzada que podia susceptible d’articular una resposta a l’Estat. Els processos de Montjuïc en poden ser un exemple d’una repressió generalitzada contra l’ambient progressista a partir d’una sospitosa bomba del carrer de Canvis Nous el 1896. Aquesta forma d’actuar va fer créixer l’animadversió a les estructures estatals, i que segurament, l’opinió que tenia el poble, dista molt d’algunes interpretacions historiogràfiques que han arribat fins als nostres dies.

Per acabar, cal nombrar la Vaga General del 17 de Febrer de 1902, que podem considerar un dels antecedents més directes de la Setmana Tràgica. Trobem diversos elements que es repetiran en els fets del 1909, tals com els atacs als burots, la conflictivitat obrera, l’anticlericalisme, la passió pel foc o la forta participació femenina. La Setmana Tràgica, però, incorpora nous elements de lluita contra l’Estat més moderns, com són el sabotatge a gran escala de les vies de comunicació i de les línies telegràfiques, sumades a tot el llegat de la cultura insurreccional del s. XIX.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s