Nous conflictes després de la Guerra Freda. El paper dels EEUU i l’auge del terrorisme islàmic

el

 

Arran la caiguda del mur de Berlín i la implosió de la Unió Soviètica, la organització del món canvia dràsticament. Desapareix el gran bloc comunista i amb ell la URSS, la seva gran potència, la qual des de 1945 li disputava l’hegemonia mundial als EEUU. Aquest fet no només afecta als països que formaven part del bloc soviètic – que majoritàriament abraçaran el capitalisme; sofrint canvis estructurals en l’àmbit social, cultural, econòmic i polític – sinó que tindrà una gran incidència global per diversos motius. La desaparició de la URSS implica la fi de la política de blocs alhora que eleva als EUA com a potència planetària indiscutible, fet que li atorga tot el poder per implantar les seves polítiques i fer valdre els seus interessos arreu del món. Les “regles del joc” canvien: d’una banda els conflictes regionals deixen de ser un escenari per la confrontació dels blocs, d’altra banda desapareix el gran enemic del món lliure i de retruc la necessitat de fabricar armament queda qüestionada.  

Fins llavors la Guerra Freda havia justificat la cursa d’armament, on el discurs de produir contínuament més i millors armes havia penetrat en l’imaginari col·lectiu dels dos blocs. Als anys 90 el lobby militar-industrial dels EEUU entra en crisi, de manera que cal buscar un nou enemic. Primer és el narcotràfic (en l’anomenada guerra contra el narcotràfic), però aquest no té prou entitat. El 2001, arran l’atemptat de les Torres Bessones, i fent valdre la teoria de Samuel P. Huntington del xoc de civilitzacions, el terrorisme islàmic – i més àmpliament l’islam- esdevé el nou gran enemic. Val a dir que aquesta necessitat de buscar un adversari no respon únicament a les exigències del lobby militar-industrial, sinó que també serveix al govern per crear un discurs que li permeti retallar llibertats tot degradant els valors democràtics en pro de la seguretat, augmentant alhora el control social. El govern s’erigeix com a defensor de la ciutadania enfront els terroristes, i “lògicament” els ciutadans donaran suport a les mesures pertinents per acabar amb els enemics que posen en perill el seu modus vivendi. 

Un altre aspecte a destacar dels anys 90 fins als nostres dies és la disminució dels conflictes arreu del món, que paradoxalment ha anat acompanyat d’un augment de la sensació d’inseguretat. Això és així perquè durant la Guerra Freda darrera dels conflictes sempre estaven els EUA i la URSS, i els enfrontaments no desbordaven la seva regió. Era impensable que una guerra tingués efectes o produís atemptats fóra de la seva zona de conflicte. Això no vol dir que no hi haguessin atemptats, però aquests servien per reivindicar algun objectiu polític i sovint tenien la intenció de negociar – com per exemple en els atemptats de les olimpíades de Munich de 1972, on el grup terrorista palestí Setembre Negre va assassinar 11 membres de l’equip olímpic israelià després que les seves demandes d’alliberament de presos palestins foren desoïdes. Actualment els terroristes del Daesh o d’Al-Qaida no busquen negociar per aconseguir un objectiu concret, sinó que la pròpia acció és l’objectiu en sí mateix. El que pretenen és l’impacte de l’acció i en última instància socialitzar el terror, de manera que els seus atemptats si que tenen un objectiu, però diferent al que perseguien els grups terroristes emmarcats dins la dinàmica de la Guerra Freda. 

Per entendre millor com hem arribat a aquesta situació parlaré d’alguns conceptes que s’han desenvolupat i popularitzat en les dues darreres dècades: la guerra asimètrica, l’unilateralisme i el multilateralisme, i la teoria del poder i les relacions internacionals del nord-americà Robert Kagan, enfrontada amb la concepció dels Estats de l’anglès Robert Cooper. 

En primer lloc la asimetria és un terme utilitzat per definir el tipus de guerra que enfronta exèrcits regulars d’Estats industrialitzats i desenvolupats enfront grups armats sovint més mal equipats materialment. Es pot donar asimetria en els mitjans, en la ideologia, en els objectius, o en l’odi. La Guerra Universal contra el Terror (GUT) endegada pels Estats Units és la més coneguda guerra asimètrica, però com diu Piris ni es guerra, ni puede ser universal, ni puede acabar con el terrorismo (Piris 137, 2008). N’és un exemple paradigmàtic, perquè enfronta grups armats difusos, mòbils, sense assentament fixe, que poden operar en diversos països; inclús en el cor dels mateixos que duen a terme la guerra contra ells.  

És tracta d’una guerra sense fi perquè els mètodes que s’empren per eradicar aquests grups únicament pretenen destruir-los, i sovint aquestes pràctiques vexatòries i humiliants per a la població civil són la millor campanya de reclutament per als terroristes. Si envien més soldats, més fàcil serà atemptar contra ells i augmentarà el malestar de la població degut als seus mètodes, facilitant l’adhesió de membres a la causa insurgent. La Guerra d’Iraq alimentà el radicalisme suní, materialitzat darrerament en EI/Daesh. Aquests dominen les noves tecnologies de la comunicació, la guerra dels símbols i el discurs mediàtic. Arriben a les noves generacions i son capaços de reclutar a les seves files joves musulmans d’arreu del món, tant perquè atemptin dins de l’imperi com perquè els ajudin a expandir el seu califat a Síria o Iraq. 

La guerra no té un fi previsible, i passa necessàriament per una contestació del moviment terrorista en el sí de la seva cultura, sense ser imposat des de l’exterior. Val a dir que aquesta contestació serà difícil d’articular si persisteixen les accions violentes dels exèrcits occidentals que com he dit serveixen per nodrir les files dels terroristes. Als països occidentals la solució passa per la integració i la fi del racisme en totes les seves vessants. 

Quant a l’unilateralisme i el multilateralisme podem classificar-los com a termes referits a l’actuació dels Estats en el pla internacional, on l’unilateralisme comportaria la presa de decisions autònoma d’un Estat sense tindre en compte l’opinió dels demés; entretant el multilateralisme respondria a la pressa de decisions i acció col·lectiva de diversos Estats inserits en un règim de cooperació institucionalitzat i dotat de regles consensuades. Els EEUU optaran clarament per l’unilateralisme quan bombardejaran Bagdad al març del 2003 iniciant així la Guerra d’Irak, intervenció que havia estat vetada pel Consell de Seguretat de la ONU, per tant fou una guerra il·legal. 

L’unilateralisme dels Estats Units es reivindicat per la teoria realista de Robert Kagan com el resultat de la disparitat de poder entre els EEUU i les demés potències, fet que li permet actuar sol sense l’ajut de socis. L’híper poder dels EUA deriva en unilateralisme i el converteix en el Leviatan que ha de regir un món hobbesià, i que per tant ha d’assumir certes responsabilitats intrínseques que acompanyen aquest paper – com ara respondre als atacs rebuts per la seva preeminència o protegir els seus soldats arreu del món enfront amenaces físiques i legals. El multilateralisme, segons Kagan, és necessari per a les potències secundàries com a mètode que els atorga cert control sobre el Leviatan. 

Enfront la posició de l’autor nord-americà se situa la concepció de Robert Cooper, que classifica els Estats en premoderns, moderns i postmoderns. En l’organització premoderna existeix l’Imperi i fóra la barbàrie; l’imperi sotmet l’interior de les seves fronteres i fóra perviuen els conflictes. En els Estats moderns el conflictes perviuen, però apareix l’equilibri de poders. Existeixen vàries potències que teixeixen aliances i fan visible el seu poder, de manera que s’evita el conflicte permanent. Per últim, els Estats postmoderns són aquells que resolen els conflictes a través de la via diplomàtica, disposats a cedir sobirania per poder arribar a polítiques de consens. Segons aquesta definició, Cooper assumeix els EUA com un Estat premodern, en contraposició amb la Unió Europea que la considera un Estat postmodern i per tant en un estadi superior.1 

Els neocons se senten a gust amb la identificació dels EEUU amb l’imperi, però aquesta té un punt feble: en els Estats premoderns tot el que quedava fora de l’imperi no tenia capacitat d’incidir en la vida del seu interior, fins i tot el que passés en altres imperis. Actualment els terroristes poden actuar tant a Beirut com a Barcelona o Nova York, de manera que l’error de Kagan i els neocons és pensar que poden tornar a reproduir l’imperi al mode de l’antiga Roma. 

En conclusió, els conflictes actualment no són tant controlables perquè no s’emmarquen dins d’unes regles del joc clares com en el cas de la Guerra Freda. Els enfrontaments són més dispersos, i les potències (o la potència) guanyen la guerra però perden l’ocupació. La preeminència mundial dels EUA propicia el seu unilateralisme que els permet erigir-se com el Leviatan en la política internacional, tot i que aquesta posició no assegura ni molt menys la invulnerabilitat del seu territori. 

 

Bibliografia 

  • COOPER, Robert, «El nuevo imperialismo liberal»,  Estudios Políticos, Núm. 21, 2008.  
  • ESPINOSA, Carlos, «Unilateralismo y multilateralismo», Comentario Internacional: revista del Centro Andino de Estudios Internacionales, Núm. 5, 2004.  
  • GARCÍA SAN JOSÉ, Daniel Ignacio, «Unilateralismo y multilateralismo como conceptos de geometría en la sociedad internacional poscontemporánea», Revista electrónica de estudios internacionales, n. 15, 2008. 
  • KAGAN, Robert (2003). Poder y debilidad. Europa y Estados Unidos en el nuevo orden mundial. Editorial Taurus. 
  • PIRIS, Alberto, «Apuntes sobre la guerra asimétrica»,  Anuario CEIPAZ, Núm. 1, 2007-2008. 
  • SEGURA i MAS, Antoni (2016). «Del Acuerdo Sykes-Picot al Estado Islámico». Política Exterior, 171: 40-50. 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s