Una mirada terraltina. Polítics professionals, vides vulgars i política de carrer

el

Mentre els polítics segueixen detràs del faristol cridant que estan compromesos amb la república, la realitat és que estan retrocedint i obeint cada dia més. Estan tancant pactes i refent relacions amb un estat que va enviar milers de policies a apallissar tot un poble al cant de “A por ellos”. Que els ha premiat per la feina feta. I que no cessarà de reprimir al poble mitjançant la violència, retallades socials i laborals i lleis injustes.
Mentre el moviment popular de l’1-O es va descafeïnant i desactivant, degut a la inexistència de compromís polític a efectuar una ruptura real amb el “règim del 78”, i per l’absència d’un moviment de masses crític i conscienciat, els polítics aprofiten per acabar de repartir-se els quatre vots. I mentrestant, als nostres pobles i ciutats, la vida continua.

La vida continua igual de dura per a la gent de classe popular. Fa unes setmanes em comentava un conegut amb problemes físics produïts pel treball, que li havien donat hora per a operar-lo a 15 mesos vista. Com no pot pagar-se una clínica privada, haurà d’ aguantar com pugui amb el dolor. Una companya em comentava l’altre dia que havia tingut de bloquejar a les xarxes socials un home que no parava d’assetjar-la, d’enviar-li fotografies del seu cos despullat. Ella, teòricament, el tenia com un amic. Ara sap que és un babós de merda que tracta a les noies com a objectes sexuals.
I la gent jove què? De quan en quan penso en los amics i amigues que estan estudiant i treballant fora de la zona i faig elucubracions: si tota aquesta gent jove visqués aquí, potser algunes coses serien diferents… però és difícil, aquí el futur passa per treballs precaris, molts cops tenint que llepar culs per aconseguir-los, i les ofertes d’oci són escasses, cosa que la diferent gama de drogues a l’abast s’ocupen d’omplir aquest buit sòcio-cultural.
No és estrany que qualsevol que tingui l’oportunitat de conèixer i viure altres realitats ho faci i es decanti per “allò altre”, o sigue no viure aquí, sempre i quan pugui acampar-se econòmicament.

Aquestes situacions no són anecdòtiques, és el pa de cada dia de la gran majoria de gent. Les xifres ho confirmen, avui he llegit que la pobresa de la gent gran a l’Estat espanyol no para d’augmentar, i encara no han retallat o desaparegut les pensions. Fa uns dies també saltava als titulars uns estudis que deien que l’Estat espanyol és el país europeu en un major percentatge de treballadors pobres. O sigue que, tot i treballar, no poden costejar-se la subsistència. Nosaltres, una de les comarques més despoblades, no escapem de tot això.
Pues este és lo dia a dia, un dia a dia que desconeixen gran part dels oradors/es que parlen de república o de “la gran espanya” per la televisió. Un dia a dia que ells i elles no viuen. I, per això mateix, no creuen convenient canviar. En canvi nosaltres volem fer-ho i urgentment, radicalment, no suportem aquesta asquerosa normalitat que ens maltracta, asfixia i mata.
No ens enganyessem, estos/es “representants del poble” tampoc es posarien davant de la policia a rebre òsties, perquè la violència és absent en les seves vides. Per a nosaltres una porrada o una multa és una anècdota més de les moltes òsties que mos dona la vida. Els nostres representants són els i les anònimes de primera línia, són els joves d’Altsasu o Valtonyc. Nosaltres som com ells, perquè nosaltres ens barallaríem amb un policia en un bar, i cantaríem sense problemes “que mori el borbó”. Quim Torra o Joan Tardà no.

És en aquesta realitat, la nostra realitat, la de la majoria, que tenim el deure de fer política. I fer política per exemple, és fer que la vida sigui vivible enmig de tanta merda. Als bars, amb els veïns i veïnes, al poble del costat, trobarem sempre gent que ens donarà allò que ens fa falta per continuar tirant. Se’n diu suport mutu. Solidaritat. I una forma de fer política real és accentuar aquestes accions, valorar-les socialment, apreciar-les, posar-les en pràctica com un dels eixos principals a les nostres vides. Donar per rebre, de igual a igual, sempre amb les oprimides. El dia que anirem a judici no estarà el  PDeCAT o ERC donant-nos suport, estarà el company/a, la veïna, els amics… El suport mutu i la solidaritat com a pilar fonamental per viure i lluitar. Prou líders, prou messies i més CDRs, organitzacions i infraestructures del poble i per al poble.

Anuncis

Un comentari Digues la teva

  1. Rodrigo Ruiz de vivar ha dit:

    Tot canvia per a que tot continui igual e si non e vero é ben trobato. Ara us n’explico una de bona, en la línia de l’article: Sabeu què és el CIC? Doncs és el Centre d’Influència Catòlica, un organisme creat als anys 50 per conservadors catalanistes i que volia dir la seva en el món de l’educació entre altres, res de nou ja que Catalunya és un dels territoris amb més influència de centres escolars religiosos (catòlics) i para muestra un botón: el refús del parlament català (junts pel si) a la innocent proposta de la CUP de tallar el finançament als centres concertats que segreguen per sexes… Tot en ordre.
    Igualment res de nou respecte el CIC, tret d’oferir el seu espai per a que els Amics de Jordi Pujol (sense rintintin, existeix aquesta organització) retessin un “merescut” homenatge al president. Lògic, són conservadors catalans de tota la vida i amb dret a organitzar el que els hi sembli. Res de nou, Catalunya en ordre. Us sona Escola Nova21? LaCaixa posa 300 000 € per finançar aquest projecte innovador (encomiable que una empresa amb seu fora del territori financiï educació) i a més fitxa al gurú Eduard Vallory com a figura del projecte, reconegut per la seva trajectòria al sistema públic català (és ironia). Res de nou igualment, tret que… Vallory també forma part del CIC, exactament de la Institució Cultural del CIC. Així es tanca el cercle, y todo atado y bien atado: s’afegeix un nou estatus al sistema educatiu català, els innovadors de l’escola nova 21, finançat per les sisters of mercy, influenciat per la moral catòlica i que pren com a model les escoles jesuïtes. Déu ens agafi confessats

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s